lunes, 23 de septiembre de 2013

Conocí a Laura en el Nick Havana

Conocí a Laura en el Nick Havana, local interesante de copas en la década de los 90.
Yo tenía una noche de esas en que llevas la taja justa y notas que vas ‘harmónico’; en ese momento, en la cola de los lavabos, intenté atacar un objetivo que por sus condiciones físicas normalmente no hubiera ponderado tocar.

Estaba tan rematadamente buena que aún hoy cuando pienso en ella se me hiela el esperma. Culazo, pectorales turgentes, y unos ojos azules tono ‘LED-de-Bluetooth’ que te carbonizaban la retina. Nos liamos, volvimos a quedar, y terminamos pasando unos años juntos. Hubieron momentos peores que otros pero agregadamente fue una relación extraordinaria. Extraordinaria. Ella o tenía casi todo, con sus cosillas como todas, pero fue probablemente la mujer de mi vida.

Luego me dejó. En su momento no supe entender por qué, y 15 años después, sigo sin tenerlo claro.
Lo pasé mal. Pasaron los meses y por mi vida fueron apareciendo personas, algunas interesantes, a quienes no quise escuchar ni ver sus cualidades. Seguía de culo con el mundo, especialmente con cualquier atisbo de relación. Siempre haciendo comparativas con Laura, centrándome en lo peor y ni tan sólo intentando ver lo bueno, y en definitiva anclado en el pasado. En esa fase de mi vida dejé escapar por lo menos dos personas con las que fui injusto. Llegó un día en que superé lo de Laura, volví a abrir ojos y corazón, y volví a dar a la gente la oportunidad que merecían. Tardé un tiempo, cierto es, pero al final me sobrepuse y todo terminó bien.

Debemos intentar pasar la página de Guardiola. Ya sé que todo lo bueno fue muy bueno y que lo poquísimo malo fue poquísimo. Nos dio los mejores años de nuestras vidas futbolísticas, tocamos techo con él, y difícilmente regresaremos ahí. Hay que aceptarlo de una vez. Estacados con que la hierba es más verde en el jardín de Guardiola no vamos a salir de esta espiral depresiva que nos tiene absorbidos. Sin él ganamos una Liga superando dantescas adversidades, este año llevamos pleno de puntos, dejemos de flagelarnos.

Ya sé que es difícil y que seguimos instalados en el desánimo desde que se fue Pep. Casi un año y medio ha pasado ya. No podemos castigar con nuestras reticencias a Gerardo Martino ni a nosotros mismos. Ya sé que jugamos peor, y que nada es como antes, YA LO SÉ. Lo que no podemos hacer es seguir alimentando el bucle negativista sine die. A título personal estoy apático, desganado, desinteresado, y cruzado con el equipo por una serie de motivos, varios de ellos tácticos, y la mayoría por desavenencias morales con la directiva; pero todos ellos sustentados en ese luto perenne por la partida de Pep.

Debo, debemos hacer un esfuerzo; quizá podamos disfrutar un poco más de los partidos-pasacalle e incluso ayudar al equipo a arrancar unos cuantos puntos. Pensemos en ello.

21 comentarios:

Anónimo dijo...

Yo tengo la suerte de que el trabajo no me deja interesarme por el Barça.

Ya no hago ningún esfuerzo por ver partidos.

Creo que esta temporada solo he visto uno. Me enchufo para semis de champions y finales.

Me alegro igual que antes por los títulos, y lo mas importante: Las derrotas me afectan muchísimo menos.

Ginto

Anónimo dijo...

Me puedes pasar el teléfono de Laura? Es para unas cosas que tal...

Pel que fa al Barça lo que pides es un esfuerzo de corazón y sin argumentos a favor? Me apunto!
Por cierto, después de dos posts en blanc i blau pericu has vuelto al negro es por guardar luto?

Guillem

General Fórceps dijo...

Hostia, es que los escribo en Outlook por comodidad y luego copio-pego. Debo haber cambiado algún desajuste en Outlook.

Baena poca-pena.

Rafadalton dijo...

Interessant relat. La dona entra al blog? Si tal, edita'l un mica, home.

Com bé dius cal un període de temps per arribar a la conclusió. No vulguis adavantar aconteixements. I menys quan de 'celestino' tenim al peix bullit.

HRubesch dijo...

ho tinc clar: mai més tornarem a jugar com als anys 2008 a 2011. Ara bé, el que no podem fer és convertir-nos en una entitat sense valors, mesquina, podrida, que potser guanyarà títols de tant en tant però que farà passar molta vergonya per culpa dels seus representants i altaveus.

Per això celebro el gest del Masip, denunciant la situació actual i proposant-se com a candidat a les properes eleccions. Tinc clar que no té res a pelar, però és important que gent que ha estat important a l'entitat sortint a dir la seva.

I el joc, ho veig fotut. S'ha escollit el resultadisme per passar el trangol fins arribar a no sé on.

General Fórceps dijo...

Veus, Hrub? Estàs derrotista total. Com jo.

Rafa, recorda que no tot el que dic al blog és cert. A vegades em faig venir les coses bé per crear una paràbola, o partint de mitges veritats pergenyo un discurs.

La Laura va existir, era així de guapa, pero mai vam tenir una relació; van ser dues ocasions, ni una més. Inoblidables però irrellevants en el gran desordre de la meva vida. Era per fer l'analogía amb la pèrdua d'en Pep.

Salva M. dijo...

Sólo entro para felicitarte por los últimos 4 posts: realizadores de nulo gusto futbolístico, mear sentado invita a la reflexión y es más higiénico, conducir pone de mala hostia así en general y sólo la música nos apacigua, y la irrepetibilidad del Barça de Guardiola y la rijkaardización (necesaria) del Tata que merece todo nuestro apoyo.

HRubesch dijo...

per cert, si haguessis acceptat acompanyar la Laura al concert d'Alejandro Sanz enlloc de quedar-te a casa a veure el U.D.Salamanca-F.C.Barcelona, un altre gall estaria cantant hores d'ara

General Fórceps dijo...

muy amable, salva

General Fórceps dijo...

Hrub: més enllà de què que tal, mai vaig entendre ben bé què va passar.

Jo crec que en realitat ella igual estava de dòl d'algú altre la existència del qual mai vaig saber. O sí, no me'n recordo.

Els timings van conspirar així, ja va bé. Cada día podríen passar 5,000 coses que ens podríen canviar radicalment la vida que gràcies a Déu no passen.

O sí.

És igual: lo important és intentar no mirar-nos el FCB amb aquest negativisme. Jo estic atravessat, de cul, refuso parlar-ne amb ningú, i tot això m'és antinatural i desagradable.

Uri Bruguera-Burriac dijo...

En el meu cas els episodis de trobar a faltar en Pep son cada vegada més aïllats.

El que em fa estar emprenyat és la directiva merdosa que tenim i sobretot la dinámica que porta el vestidor. Ens agradi o no allà dins s´ha instalat un grup de tius que manen més que entrenador i directiva. Fins que no tinguem un any realment dolent de veritat i desde dalt s´autoritzi fer foc nou estarem en mans d´ells.

AxL dijo...

Oh, però la Laura, la de la segona part del post, potser torna no? Sí, ja ho sé, no ens hem d'il·lusionar. "Amo a Laaaauraaaa".

Sorry. Gran post.

JoanCG dijo...

Quan deiem allò de 'això ja no ho tornarem a veure mai més', jo m'ho creia. I ara és un record i ho accepto.
La meva Laura es deia Montse. I ara és un record i ho accepto.
Fases.

JoanCG dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
JoanCG dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
General Fórceps dijo...

autor, por qué suprimes, joder?

joan, exacte.

Ant. dijo...

A mi em passa com a en Ginto, però des de l'any 2000, quan vaig fer les Amèriques buscant altres reptes. Abans de marxar el tema Barça era molt important per a mi. Si perdía m'emprenyava, si guanyava estava exultant, qualsevol cosa que passava al club era tema de debat profund. Mala llet, mal rotllo, disputes enceses... Era l'època final del Núñez i els inicis d'en Gaspart. Anys molt foscos.

En la distància vaig aprendre a viure sense pràcticament interessar-me pel Barça, lo qual em va evitar molts disgustos.

Després, en tornar, vaig agafar una mica el fil, però no em passo el dia mirant els diaris, ni encara menys mirant o escoltant segons quins programes televisius o de ràdio que fan a altes hores.
Ara em limito a anar al camp quan toca i m'alegro si guanya, però no deixo de sopar si perd. Això i comentar alguna coseta per internet. Exceptuant l'època Banyeres, que entrava més al blog per fer off-topics que pel que es comentava de futbol :-D

Ara veig molta mala llet en la gent amb aquest tema. Qualsevol cosa és motiu, ja no de disputa, sinó de confrontació verbal. Insults a qui no és de la teva corda, agressivitat verbal, etc... I no es limiten només a aspectes tàctics o si l'equip guanya o perd, sino a la directiva, a qualsevol cosa que facin, bona o dolenta.
Sembla que el món giri al voltant del Barça i tot és súper-trascendent. Quan de fet no ho és gens. Però gens en absolut. De veritat!

A molts d'aquests els recomanaría que s'oblidessin durant una temporada del futbol. Desintoxicar-se i tornar, però amb moderació. És saludable! Ah, i si per les nits us oblideu de la ràdio i la tele, podreu dedicar-vos més a coses que, us asseguro, us donaran tant de plaer com un gol del Barça en una final de la Champions, amb la ventatja que podeu fer-ho cada dia i no esperar al mes de Maig :-)

Ah, i si. Cal donar oportunitats a la gent. Llàstima que la paciència aquí mai ha estat una virtut.

Ant.

Ant. dijo...

Per cert, algu ha fet un comentari sobre l'Ariadna Oltra i la seva parella en un altre post.
M'he perdut alguna cosa? És en realitat un travelo?


Queremos saber!
[mode Mercedes Milà off]

Ant.

Anónimo dijo...

Jo crec que més o menys això ho té tothom acceptat. Potser la gent s'emprenya quan és tractada d'imbècil. També la sensació de que no és un cicle que acaba sinó que han volgut acabar amb el cicle. A mi em passa menys potser perquè joja sabia que ho farien. De Tata potser el pitjor les paraules d'avui. Veurem. Fa més d'un any que juguem bastant malament i no guanyem en moments clau (excepte el milan decadent).
En fi, el cruyffisme com aempre, tornarà al rescat d'aquest club quan se li demani.
Salut.
Posi.

Anónimo dijo...

Concreput amb tots vostès

Imagina't poder cardar com conills amb la Berenice Marlohe durant 4 anys i després de deixar-la tu, haver-te de conformar amb anar fent amb una qualsevol

sí, suques de tant en tant, però que no et diguin que vas fer bé de deixar-la

en fi, zen i tot això

el problema psicològic gros el tindrem si el madrid enganxa un parell d'anys bons

Fotem R.

Lucius Vorenus dijo...

Enorme post.

Com a resultadista si amb això ens dóna per guanyar, per mi perfecte. Però ho dubto.

Se't troba a faltar pel Yoya, crack.

La verdadera historia de la rivalidad Barça-Madrid

Seré conciso. H ay cientos de libros que cuentan esto en 400 páginas. Yo lo he hecho en dos, o sea que las gracias me tendríais que dar, ing...