lunes, 20 de octubre de 2014

El recordatorio

Salta el reminder: “Truca el Joan”
No es que no me acordara de él, voy pensando en ello, pero necesito un reminder claro que me haga coger el teléfono porqué sino siempre me parece mal momento.
Lo llamo y le pregunto que cómo están.
‘FATAL’.
No es de extrañar. Su padre y el de sus dos hermanos, buenos amigos también, murió hoy hace 10 días. Un hombre, vive Dios, ejemplar, muy querible y muy querido. Personificaba tantas cosas buenas…

Le intento consolar un poco; me ofrezco –de corazón- para quedar a echar unas copas. Él declina, no le apetece salir ni de día. Comprensible.
Abro el grupo de Whatsapp dónde estamos toda la cuadrilla menos él, les informo del status, y les recuerdo que hay que estarle encima –extremo que ya venimos realizando.
Me pongo otro reminder para volver a llamarle el Viernes y así, con los ojos un poco llorosos tras la charla, me pongo delante del Outlook y sigo con mis cosas.

No sé qué hacer ni decir cuando hablo con él. Me siento culpable por limitarme a ponerme reminders cada equis días y llamar.
¿Qué puedo o debo hacer? Me siento hasta culpable por tener que ponerme recordatorios. ¿De no ponerlos me olvidaría de llamar?
Sé que no, pero aun así, me los pongo.

Y luego deslizo los reminders a la derecha para eliminarlos y sigo con mi vida. Cómo todos los que estábamos en el Tanatorio o el funeral. En 20 minutos ya vas a recoger el niño al cole y todo queda en una de las tantas visitas al tanatorio que llevas hechas.
Debería haber algo que pudiéramos hacer. Tanta gente que hemos visto morir y aún no hemos encontrado una solución al duelo.

Y el Viernes saltará el reminder de nuevo y le volveré a llamar.
Supongo que el objetivo ahora es sacarle a echar dos cervezas.
Suena frívolo y bajo, ¿no?

Bah…

12 comentarios:

Pau dijo...

Admirat Fórceps. Tinc un molt bon amic especialista en ma matèria. Fa poc ha escrit un blog que pot donar pistes: psicoduelo.com

I, si no, pots escriure-li i potser et sabrà guiar. A mi em va servir de mapa a l'hora d'acompanyar un procés similar.

Abraçada

General Fórceps dijo...

Gràcies Pau

Anónimo dijo...

jo crec que ja anem bé com anem. m'explico:
jo diferencio els funerals en 3 grups:

1.- Els que et seus a primera fila (el difunt és el teu pare, la mare, un germà, la parella o un fill).

2.- Els de 2ona o 3a fila: amic, tiet, cosí, avi o àvia (si no sou molta familia estaràs a la 1a).

3.- De 4a fila en endarrera: resta de funerals.

El cas del que ens parles ens situa en aquest últim grup. No pot ser que totes les morts properes ens afectin sobremanera més enllà de l'estona al tanatori o les primeres trobades post-funeral amb gent que ha vist el funeral en 1a fila.
És bo que al cap de 20 minuts vagis a buscar els nens al cole (sí, potser aquell dia penses "osti quina sort que tinc"), que et segueixis cabrejant per banalitats de la feina o del barça i anar fent.
Al de la 1a fila no el podràs ajudar massa. El seu dolor intens s'haurà d'anar tornant mica en mica en una profunda melangia però a això tampoc l'ajudarà massa respondre 30 cops per setmana la pregunta "què? com estàs".
Doncs això, intentar anar fent que els moments que comparteixis amb ell (no cal que siguin molt més que abans) tinguin estones bones i estones no tan bones. Com la vida mateixa.

Salut.


Posi.

Anónimo dijo...

El no saber q sir es un classic. Jo, per situacions d la vida he perdut gent del grup 1 (com diu el post anterior) i sense voler me convertit en un acompanyant en procesos terminals i en els desenllaços. Per mi l'unic consol q es escoltat es el q ve d l'empatia. Jo ho vaig notar i agraia els q venien d la bona voluntat, pero no feien diana.
Si el Joan es molt amic teu, es del grup 1. Si no has passat i encaixat la mort, treure'l a fer unes birres es tant valid i necessari. Distreure'ns!!

DavidG dijo...

soy de los que siente pudor al pensar que si pregunto o molesto o les recuerdo el suceso, procuro estar a mano y llamar pero no de una manera constante...no se...es una pregunta complicada

haces bien en ponerte los recordatorios, es lo que toca

DavidG dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
General Fórceps dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Anónimo dijo...

Jo m'ho apunto tot des de fa uns anys perquè no recordo res. Les to-do lists m'han salvat la vida.

En fi, un post més en la línia luctuosa-crepuscular que ha adquirit aquest blog i el seu autor darrerament. S'apropa l'apocalipsi

Rai

General Fórceps dijo...

Gràcies sinceres a tots!

Anónimo dijo...

Fórceps, tinc claríssim que l'únic que un amic pot fer, i té la obligació de fer en aquests casos, és estar present i acompanyar en el procés a qui pateix.
Cal mostrar-se a prop, disponible en tot moment, però serà ell qui marqui els temps de trobada, de sortida i de conversa.
Cal estar preparat per afrontar la conversa en el cas en que ell tingui ganes de parlar-ne, de vegades no ho dirà directament, no cal preguntar directament, només deixar saber que tú hi ets i que quan vulgui pot fer saltar "El Tema".
Escoltar, acompañar, i si tens algún consell que creus adequat o interessant, perquè has viscut quelcom similar o perquè realment sents que el pot ajudar en aquell moment, deixar-lo anar, sense por de dir una bestiesa. Les paraules recomfortants mai no están de més.
No saps què dir ni què fer, insisteixo:
FER: estar present i disponible. DIR: el que la conversa porti en aquell moment sense necessitat de focalitzar en "el tema" a menys que es mostrin indicis que li cal parlar-ne, sense defugir el tema perquè de vegades creiem que molestem i l'altre necessita desfogar-se.

Això és el que penso.

Ànims i una abraçada!

Guillem

Ant. dijo...

No sé que dir. Suposo que faria el que m'agradarà que facin amb mi el dia que palmi un dels meus pares: que em deixin en pau.
Però suposo que això depen de cada persona. Potser hi ha qui agraeix més que el vagin trucant.

Ant.

Anónimo dijo...

just say (que tambe es "frívolo y bajo") pero:

"LIFE IS EMPTY AND MEANINGLESS"

treu les conclusions que vulguis d'aqui.

anim.