miércoles, 17 de octubre de 2012

The loneliness of the long distance foca


Primero eran viejos sin amigos corriendo solos por la mañana (por prescripción médica), luego fue ‘footing’ (algunos jóvenes neoyorquinos hacían lo mismo que los viejos), luego ‘jogging’ (los vendedores de pulsómetros necesitaban algo más ambicioso para hacer ver que esta senil actividad era un deporte) y ahora se trata del ‘running’.

No he estado en ninguna carrera ni tengo ninguna experiencia pero sí tengo multitud de amigos y conocidos que practican este ‘deporte’ y me adoctrinan accordingly: periodicidad de los entrenos (“nunca dos días seguidos pero nunca más de dos sin salir” -o sea cada dos), calzado (“es vital!!! Que sean de gel, no de aire!” –big fucking deal), las ventajas de la tierra sobre el asfalto (“te cruje las rodillas más allá del Km 20” –big fucking deal) o las tiritas en los pezones (not again!). Salgo a la calle bien leído, sí, vive Neruda.

Históricamente he tendido a asociar esta opaca actividad a tíos en sus treinta-y-tantos que se dan cuenta de que están hechos una mierda, y cómo no saben jugar a nada ni tienen el tiempo ni la logística, salen a correr para hacerse creer que así no infartarán y rebajarán el colesterol. Al menos creo que esta es la vía de entrada de un mayoritario porcentaje de los ‘runners’. Hay otra cuota de practicantes más vocacional y deportiva, la de los tíos jóvenes o competentes (que bajan de 3h en una maratón) que hacen series y mierdas para correr rápido de verdad.

Empecé con esto por pura debilidad mental. Que estoy jodido lo sé, me consta y puedo vivir con ello, pero primero un frente de amigos, luego otro, y luego una tercera vía que jamás hubiera podido imaginar me acorralaron. Hoy en día hasta un Controller sale a hacer ‘running’, y todo el mundo se siente tan bien, hace cursas populares, folla más y todas le ponen. Lo que me tentó más fue la posibilidad de escapar de mi hastiante vida familiar durante una horita al día sin tener que ir de putas o a un bar a jugar al mus. Así pues me calcé la nandrolona y los pantaloncitos y me armé de chocolate Valor.

Cómo hace unos 25 años que no corro seguido más de 12 segundos, el primer día salí acojonado. Me puse incluso una gorra y gafas de sol para que los vecinos, caso de verme, no pudieran reconocerme y por tanto asociarme al gordo sudoroso congestionado con tempo paquidérmico que revoloteaba por el vecindario. Me puse auriculares con heavy metal a tope, y salí a ver si aguantaba 5 o a lo sumo 10 minutos. Ahí descubrí las bondades psicológicas de la burbuja de introspección que proporciona el ‘running’.

Imbuido en mis pensamientos sobre los detalles de una potencial invasión extraterrestre, dábalo yo todo en cada paso. 5 minutos, 10, y yo erre que erre, con paso firme y decidido. Luego me adelantó un matrimonio cargado con bolsas del Caprabo y abandoné mis oníricos pensamientos para intentar aguantar rueda. Hice la goma unos cien metros y les perdí. Regresé a mis pensamientos “espero que los extraterrestres quemen vivos a todos los anormales, que absuelvan a la gente normal (catalanes todos) y que me otorguen el rango de Sumo Pontífice”.

Aguanté mis 25m y completé la friolera de 3.31 Kms. Llegué a casa justísimo, me paré y me mareé. No estiro antes de empezar, menos al final. Me descalcé, encendí un pitillo y me abrí una Estrella Damned, estiré las piernas y me pregunté cuando volveré a Hawaii, ai…

19 comentarios:

14 dijo...

Qué puedo contarte si a mi me pasó exactamente lo mismo. Debe ser la puta midlife crisis.

No quiero ni pensar qué me diría mi yo veinteañero si me viese poniéndome unas mallas y saliendo a correr por un parque.

Nos vemos en febrero en la Mitja de BCN ;)

Uri Bruguera-Burriac dijo...

Estic molt orgullós de tu fill meu!

Ara et toca cada dia una estoneta més,després buscar un ritme més rapidet,després una cursa de 10km i anar fent. Un altre subnormal més entre nosaltres.

no vas notar l´efecte de les endorfines quan vas acabar?

General Fórceps dijo...

Ahí estaremos, 14!

Uri: No sé què son les endorfines però sí et diré que els dos dies que he sortit a córrer per la nit no puc dormir fins passades les 2am.

Em pots descriure aquest efecte?

Onlyamd dijo...

Si no pots dormir fins a les 2 am, vol dir que t'has passat en la llargària del recorregut, fes menys ara per ara, i mica en mica aniràs pujant de distància...

Per cert, si deixes de fumar, l'augment de la teva resistència al fer running serà al·lucinant... està demostradíssim! i dura 2 anys la millora...

A més tens molt marge de millora perque fer els 10km en 1h15' es molt, així que cada dia baixaràs temps i et trobaràs de conya! paraula!

Uri Bruguera-Burriac dijo...

Quan s´acaba un entrenament/cursa i no has acabat destrossat la sensació que tens és de cansament però alhora de subidón i eufòria. Ja que no m´he drogat mai et podria dir que aquesta ha estat la meva droga desde petit que vaig començar a fer esport fins ara. De fet sóc un autèntic ionqui, quan passo dos o tres dies sense fer exercici tinc el mono, és a dir, mala llet, nervis, certa tristesa...una droga natural que genera el nostre cos.

Quan entreno a primera hora del matí entro a la feina com un hurricane saludant a tothom i amb ganes de menjarme el món. Les endorfines son les culpables. Quan entreno al vespre arribo a casa contentísim tot i que potser el dia hagi estat una merda.Van per aquí els trets.

DavidG dijo...

joder nenes drogaros más y corred menos...que gente macho con la que está cayendo...;-)

General Fórceps dijo...

Merci Uri i AMD!

Rafadalton dijo...

Benvingut a la secta. Lo de les endorfines és cert. Jo porto 6 mesos i el més agraït d'aquest esport subnormaloide és, a banda de sentir-te de puta mare i perdre pes -si et cal-, la fàcil progressió sempre i quan t'apliquis i l'estrés que cremes qual bonzo.

Anónimo dijo...

Fórceps, no et reconec. Tu corrent? No m'ho imaginava :-)
Enhorabona en qualsevol cas.

Jo ja fa bastant que que ho vaig deixar per falta de temps. La feina se'm menja i passo de sortir a córrer a partir de les 6:00 o de les 22:00. No son hores. El resultat és una baixada física important.

Tinc pendent de tornar-hi, però no perquè pensi que m'agafarà un cobriment de cor , sino perquè la sensació de benestar és molt diferent a quan ets sedentari.

Això si, a mi no m'hi veuràs pel carrer. O al gimnàs o a la cinta per córrer a casa. I sempre amb una tele davant, que això de córrer perquè sí és tremendament avorrit.

Ant.

Alfi dijo...

Així doncs aquestes irremediables ganes de tirar-me a la socorrista quan surto de la piscina son a causa de les endorfines?

Anónimo dijo...

Peneta. Et salva el darrer paràgraf. Però fixa't que ni n'Oscarini ha volgut comentar pel petit apreci que encara et té.

Rai

Semen-up dijo...

Quin fàstic! No comment.

Bé, si, només una curiositat. En els meus passejos, esporàdics, curts, i més que res per agafar carrerilla per fer el vermut, els que se'm creuen responen a aquestes tipologies:

a) Els que esbofegant i traient saliva per la boca et deixen anar un "hon diah"
b) Els que van carregats de pulsòmetres, podòmetres, i GPS (i pa què todo eso?) i ni et miren la cara -perque tenen la mirada clavada en algun d'aquests artilugis-.
c) els "pufessionals", que van amb la cara alta i tampoc et saluden perquè, més que res, no els dona temps (però com corren els molt fillde..)
d) els que van vestits de carrer, amb una cartera o una cadena a la ma i al darrera en porten dos o tres cridant "al ladron, al ladrón"!!

A quina tipologia respons tu?

General Fórceps dijo...

a

Gran comentari, puta.

Anónimo dijo...

En Rai i jo estem molt preocupats per tu.
Què? et fa vergonya intentar seduir aquella joveneta que et fa sentir nostàlgic de quan no tenies lligams i podies anar a saco?
Desengaya't. Si un dia s'arriba a fixar en tu i se li passa pel cap tenir sexe no serà perquè el teu físic així millorat i en comptes de molt lamentable hagi esdevingut lamentable a seques. Li atraurà una altra cosa, però res fruit de fer el carcamal amb unes malles.

I segueix desengayan-te: si aquell dia arriba, et fotràs a 100, et sentiràs el rei del mambo, però seràs incapaç de consumar l'adulteri quan en aquell moment en que més envelentonat et sentis, tanquis els ulls i s'apareguin la teva dona i filla abraçades enmig d'un prat verd, miran-te amb aquella cara que només elles saben posar i fen-te saber sense dir paraula que la traïció que t'ha passat pel cap arruinarà la teva vida.
Tu mateix.

Posi.

Jordi dijo...

Després de llegir el comentari del Posi vaig a donar-me de baixa del gimnàs.

Quin bajón, tu.

oscarini dijo...

No pienso volver a este vertedero.

Correr es de pobres ignorantes sin recursos o de gente realmente pueril. El Marqués de Villalonga (rip) y yo, pensamos que está claramente sobrevalorado.
Recomendamos vender.


Practica el onanismo en pareja como Posi & Rai. Verás endorfinas a chorro.

Anónimo dijo...

Et noto gelosa. Osca.

Rai

Anónimo dijo...

"Correr es de cobardes..."

Odio aquesta pràctica solitaria, per això ja tinc l'onanisme.

Salut!

Guillem

PD: Imagino que el (y1) del post "Cositas" vol dir que mai no hi haurà un segón, tot i que es promet parlar de temes apassionants al final d'aquest?

Xisco dijo...

Si empiezas a correr, es de cajón que se te planteen dos posibles escenarios que llevan a una inevitable conclusión, dejarlo.
Escenario 1: correr no te gusta, es aburrido, cansa y te hace daño, básicamente en las rodillas. Si la idea era perder peso, andar rápido es igualmente efectivo.
Escenario 2: correr no te gusta pero aguantas, te vas enganchando y le coges el gustillo, al poco eres un converso y un ser indeseable que habla a todas horas de geles, de pronación, de entrenamiento invisible, vaselina, de Collserola para descansar articulaciones, y, especialmente en tu caso, de gadgets tipo GPS y demás para analizar entrenos. No hace falta decir que es incompatible con el fútbol. Lo se porque el otro día cuando el madrid empató yo estaba pensando en comprarme un Suunto Ambit. Síntoma preocupante.

La verdadera historia de la rivalidad Barça-Madrid

Seré conciso. H ay cientos de libros que cuentan esto en 400 páginas. Yo lo he hecho en dos, o sea que las gracias me tendríais que dar, ing...