miércoles, 30 de enero de 2013

La soledad del corredor de seguros


Mi legión de admiradores, seguidores, palmeros y aduladores sabe bien que empecé a correr a mediados de Octubre y lo dejé hace unos días.
Las razones de mi abandono son tan claras como turbias fueron mis razones para empezar. Considero el jogging una actividad útil para quien la vea útil e inútil para el resto. Como el karate o la papiroflexia. Creo que yo no daba el perfil, pero lo bueno con los esquizos cómo yo es que mañana puedo cambiar de opinión y retomarlo sin experimentar conflicto interno alguno.

Curiosamente, tras mi abandono, mi calidad de vida ha aumentado notablemente, y este es el objeto del post.
En efecto, antes de mi aventura extra-marital con el jogging, llegaba del trabajo, me echaba en el sofá y dejaba que pasaran las horas. No les daba ningún valor a mis juliocesáricos stages de horas y horas en el sofá chupando ciclo tras ciclo del 3/24. Si acaso me estimulaba intentando recordar qué noticia seguía –cosa que casi nunca lograba. Era un puto despojo.

Pero ahora no. Tras haberme puesto los pantaloncitos, los zapatitos, enchegado el blutooth del móvil, el GPS del móvil, el runtastic del móvil, el mp3 del móvil, cogido las llaves de casa y pasarme una hora sudando como un pedófilo y experimentando siempre vientos fuertes o muy fuertes de cara fuere en la dirección que fuera miles de veces, dejar todo esto atrás me proporciona un gran placer. Ahora cuando llego del trabajo, me echo en el sofá y dejo que pasen las horas, ahora sí, sé dar el valor que merecen a mis juliocesáricos stages de horas y horas en el sofá chupando ciclo tras ciclo del 3/24.

Pudiere parecer un paso atrás pero ha sido uno atrás para echar dos adelante. Supongo que es como el caso de esa gente que superan una enfermedad horrible o sobreviven un gravísimo accidente: tras el susto alcanzan finalmente a relativizar, a no angustiarse, y a dar cada cosa la importancia que merece. Yo he aprendido a saborear cada minuto de mi vida que no paso puteado corriendo sin sentido y soportando vientos de cara que hundirían un transatlántico. Eso es lo que me ha dado el jogging: el placer de dejarlo. Como el chiste ese del cazador de leones que sale con un yunque.
Gracias, Gebre.

12 comentarios:

alex dijo...

Jo ho agafo i ho deixo de tant en tant, pels mateixos motius.

Uri Bruguera-Burriac dijo...

T´entenc perfectament,i t´ho diu un paio que entrena 6 dies a la setmana amb unes pallises brutals quan estic preparant una Marató.

Dic que t´entenc perquè si hagués de sortir a córrer sòl i sense cap competició/objectiu en ment..no sortiria.

El córrer em proporciona: una disciplina que després em va bé amb la resta de les meves activitats,em proporciona estar físicament en forma,vida social amb altres corredors,endorfines per un tubo, com animal competitiu que sóc m´encanta cada vegada anar més endavant a les curses i fer temps més bons, marcarse un repte i aconseguir-l´ho omple moltísim.

Això que descrius de valorar el estar al sofà tragant tot el que foten a la tv ho valoro moltísim però sense deixar de córrer,ho valoro quan no em toca entrenar,els divendres per exemple,o les setmanes de descans post Marató.

En fi, que t´entenc perfectament però també hi ha l´opció de valorar-ho sense deixar de córrer, encara que sigui en petites dosis.

oscarini dijo...

Te facilito.
Correr fa pobre.

Semen-up dijo...

Quina bona notícia!! (que ho deixessis)
Benvingut al club (d'aquells que no fem res, i n'estem satisfets).
Ara, però, un parell de consells:
1) Per no recaure, incinera ràpidament la roba del Decathlon (o diposita-la en un cofre d'aquests tan antiestètics de color taronja perquè li donin a un keniata i algun dia pugui guanyar una medalla en honor teu)
2) De tant en tant, al menys un dia a la setmana, ves a fer "barra fija + birra mòbil". Els resultats són els mateixos que amb el jogging: tornar a casa destrossat però pensant que en la propera cita podràs aguantar més.
3) Quan t'hagis aprés la roda del 3/24 passa a algún altre canal, que n'hi ha. T'aconsello, en particular, el Discovery Max amb els seus reportatges sobre "la pesca de bajura en Groenlandia", "los camioneros más metrosexuales del mundo", o "lucha a muerte entre revientagranos"...

De res

Anónimo dijo...

Afortunadamente, veo que recupera su senderi.

Felicidades.


Firmante por Dios.

General Fórceps dijo...

Gracias a todos.
Uri, per cert, t'escolto i t'entenc. No descarto tal.

Jordi Soler dijo...

Es que en invierno esto es muy jodido, hombre.

Vuelve a atacar el tema a partir de junio, con las hembras contoneando sus curvas biquiniles en la playa y tú haciendo botar los michelines cual David Hasselhoff tras una pizza cuatro quesos. Con el calorcito y la playita todo se ve de otro color, aparte que sudas el doble y te parece que has hecho más.

En invierno hay que hibernar, o pasarse a la cinta del gimnasio, preferentemente con vistas a la sala de aerobic.

De nada.

AxL dijo...

Les endorfines m'atonten. Em converteixen en un feliçot que tot ho troba bé i que està encantat amb tothom. És a dir: amb la guàrdia ben baixa, susceptible de ser enganyat pels demés, carn d'estafat.

Molt millor una fina i lleugera ressaca de calité per estar amb un pèl de mala llet i estar ben alerta amb els demés perquè no te la fotin.


Ah, i l'alcohol també genera endorfines. True Story.

e. dijo...

No estic d'acord amb el post. Crec recordar q et definies com un hobbista intensiu, q amb 3 o 4 mesos et cansaves (per saturació) del hobby i el deixaves de banda. Crec q et trobes en front d'un altre cas de hobby intensiu.

Et podria explicar la meva experiència de corredor i fardar (?) de les meves (mierdi)marques i tal. Només penso dir q quan no surto a còrrer ho trobo a faltar. La meva salut ha millorat molts enters, tant q ara ja em puc veure els dits dels peus quan miro cap a abaix.

Eh, i encara no he fet cap cursa, q diu l'uri q és el q enganxa. En breu m'hi posaré, de moment en tinc prou rebaixant panxa i temps.

Anónimo dijo...

Grandíssim post. A mi em va passar el mateix quan vaig deixar de putejar-me els vespres menjant amanides. Ara valoro cada kg de sobrepès que adquireixo en comptes d'amargar-me.

Rai

Mr Towers dijo...

Susan siempre da en el calbo

Ant. dijo...

Posats a estar tirat al sofà, millor tirar-se a la dona, no?
Un esport que mai avorreix. Guaranteed.

Ant.